També en anglès: rosmarops.com/blog/claude-code-auto-mode-what-it-can-read/ · en castellà: rosmarops.com/es/blog/modo-auto-claude-code-que-puede-leer/
Del que RosmarOps va trobar a la meva màquina, una part era cosa meva: permisos que havia anat concedint per no haver d’aprovar cada ordre. L’altra part no la vaig decidir jo. Venia del mode en què arrenca Claude Code.
Segons la documentació de Claude Code, a partir de la versió 2.1.283 el mode auto és el mode de permisos inicial integrat per a les sessions interactives al terminal i a VS Code. Si no has triat un altre mode i el mode auto està disponible a la teva sessió, és el que tens. Si no està disponible, Claude Code arrenca en mode manual.
Què canvia
En mode auto, les lectures i les edicions dins del projecte s’aproven soles. Gairebé tota la resta la decideix un classificador, que és un altre model d’IA. Només unes poques accions encara t’ho pregunten.
No dic que estigui malament. És còmode, i entenc per què existeix: aprovar cada ordre a mà cansa, i precisament per això jo mateix havia preaprovat ordres. Però canvia la pregunta que t’has de fer. En mode manual és «què aprovaré?». En mode auto és «a què pot arribar aquest agent sense preguntar-me?». I aquesta segona jo no me l’havia fet.
Tornar a decidir tu
La documentació llista accions que Claude Code no aprova automàticament en cap mode. Una d’elles és qualsevol cosa que coincideixi amb una regla ask explícita. Així que una regla ask és la manera de dir «pregunta-m’ho sempre».
A més, la documentació dona unes quantes palanques, i són les que proposa RosmarOps quan encaixen.
La primera és permissions.blockReadsOutsideWorkingDirectories. Fa que les eines de fitxers rebutgin rutes fora dels directoris de treball, en qualsevol mode de permisos. Quan llegeixen fora dels directoris de treball, les ordres de lectura de fitxers que Claude Code reconeix a Bash pregunten, fins i tot en mode auto.
La segona són les regles Read i Edit, i aquí hi ha lletra petita. La documentació diu que les regles deny de Read i Edit s’apliquen a les eines de fitxers del mateix Claude Code i a les ordres de fitxers que reconeix a Bash, com cat o sed, però no a una ordre que llegeix fitxers sense anomenar-los, com grep -r pattern ., ni a un script que obre fitxers pel seu compte. RosmarOps suposa el mateix límit per a les regles ask de Read que proposa, així que les considera parcials i no hi puja la nota. Ajuden, però no tanquen la porta.
La tercera és la més directa: tornar al mode manual. Posa permissions.defaultMode a default a ~/.claude/settings.json, i totes les sessions de terminal d’aquella màquina arrencaran en mode manual.
Què fa RosmarOps aquí
Llegeix el mode inicial que tens als fitxers de configuració, les regles que has afegit i quines credencials hi ha a l’abast. Un mode que tries a l’aplicació o a l’IDE no es desa on el pugui llegir, i l’informe ho diu. No en canvia res: suggereix, i el canvi el fas tu.
Si fas servir Claude Code, un bon punt de partida és obrir el teu ~/.claude/settings.json i mirar què hi ha. És un minut.
Ho he escrit amb assistents d’IA. La màquina, els avisos i la decisió de publicar-ho són meus.